Europa és el museu del món, un parc temàtic del passat». Ho diu Francesc Muñoz. «Un continent amb ciutats sobreexposades a la visita turística que generen l'expulsió de la població, que acaba dimitint de la seva ciutat». «Dimitint! Que te pareix secretari! Quan dimitirem nosaltres de ser ciutadans de Palma?» Demana en Ferran. «Ara això és mainstream». «Ara ho diuen molt mainstream. El mainstream, ja sigui un llibre, una idea, una cançó, una audiovisual, és el que abraça i accepta una part important de la població. Però és veritat. Palma es torna insuportable a l'estiu!»
«Venga! Ens farem un selfie amb tota aquesta marabunta de turistes! Deu ser narcissista fer això?» Demana el nostre filòsof de capçalera. «Avui ens insuflen somnis de fama i riquesa inmediats, a part de exposar-nos a les xarxes amb selfies amb tothom, esperant els ‘m'agrada' o esperant el màxim nombre de seguidors a les xarxes socials». «Home!» dic jo «el narcisista no pot viure sense una audiència que l'admiri!» «Possiblement», replica «però avui en dia no hi ha antídot millor contra el narcisssime que l'autoajuda». «Quin embolic!» Diu en Ferran «Un excés de narcissime només es cura amb un excés d'autoajuda? Descobrir el teu interior al mateix temps que es provoca i es mostra en excés el teu exterior? Au! Au! Au! Anem a beure una canya, tu!»
Passam per un carrer on hi ha, una devora l'altra, cinc immobiliàries: és la costa del Conqueridor. On hi havia hagut el Convent de Sant Domingo, enderrocat després de la Desamortització de Mendizábal. «Les ciutats perden habitants perque l'espai urbà entra en el mercat global i els residents no ho poden pagar» ho he llegit a El malestar de la ciudades de Jorge Dioni López. «Així, molts d'aquest immigrants de luxe amb frequència adquireixen edificis no per a viure o treballar sinó com a béns d'inversió. Aixó condueix a la ciutat-mercaderia, ciutats quasi enterament en venda». «Com Palma idò» diu en Toni. «Certament. I una ciutat sense veïnats, comerços, espais, infrastructures, institucions, edificis públics deixa de ser ciutat. Malament ho tenim. Com diu Dioni, que ha escrit també La España de las Piscinas: «El Partit Turístic i el Partit Immobiliari han guanyat les eleccions!» «I també el Partit del Renou, dels bars i cafeteries renoueres!» Afegeix un servidor. «I ara vos faré una cita ad hoc: «Deixar de valorar el que és públic, aboca a no entendre per que hem de valorar més la llei –el bé públic per excel·lència– que la força» és de Tony Judt.
«Carpe diem?» perquè no, però, al tanto! Carpe diem, i ho diu Charles Senard, no es refereix tant a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-te en el moment present i alliberar-te de l'angoixa del futur. «Vaja idò és com la Mindfullness?» dic jo. «Venga no diguis collonades!» «A un servidor», dic, «el que li proporciona plaer són els records, he tornat vell! Sempre estan a la meva disposició, ningú els me pot prendre i ja sé com fer-ho per seleccionar els qui vull, els qui no, han desaparegut. Nostàlgia? No, és una mescla del carpe diem i dels meus bons records». «I els dolents?» demana en Carles. «També hi són, però ja tan analizats que només et venen al cap les conclussions que n'has tret». Ciutat està estibada de gent.
Passam per l'avinguda d'Antoni Maura carregada de botigues de souvenirs horrorosos. «Els souvenirs són cultura? Vos ne riureu, però tan pot ser alta, com baixa, com popular, la cultura de la que formen part els souvenirs. Recordau que Andy Warhol ja va decretar que una caixa de detergent o un pot de menjar enllaunat podia ser art i, per tant, disolgué els límits entre alta i baixa cultura. O no?» «I el wàter de Marcel Duchamp?» demana en Joan.