En el seu intent de fagocitar la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar, l'any 1995 el president Cañellas elevà del 3 % al 5 % el mínim de vots per accedir al Parlament balear. Era una sentència de mort que Munar va saber esquivar: va obtenir el 5,39 % dels vots i va salvar l'existència del seu partit. Tothom era conscient de la gravetat de l'envit: si UM no arribava al 5 % dels vots, desapareixeria. El PI, l'hereu d'UM, acaba d'obtenir el 3,78 % dels vots de les Balears i ha quedat a fora del Parlament. Bé: com en el conte de Monterroso, quan el PI es desperti, trobarà que el dinosaure de 1995 encara es allà.
Apresa la lliçó, Munar podia haver optat per construir un partit gran, hegemònic dins el regionalisme, com el de Pujol a Catalunya, però optà per bastir una opció política que girava entorn d'ella i no entorn d'una ideologia i d'una organització ben estructurada amb uns gestors eficaços que representassin la pluralitat del regionalisme (i on el munarisme no hauria tengut tot el paper). Munar optá per un partit petit i controlable (per ella) i això encara és dins l'ADN del PI.
Una ideologia amb pocs vots i pocs militants no té perquè haver de desaparèixer. Jo mateix vaig estar apuntat dos mesos en un partit amb un sol militant, i durant dos mesos més només fórem tres. Aquell partit ara a Mallorca té centenars de militants i milers de vots (20.000 a les darreres eleccions europees). Les opcions que tenen un gran contengut ideològic, com passa amb el comunisme, l'independentisme o el feixisme (de Falange Española, per exemple) poden aguantar altibaixos electorals sense desaparèixer. No és el cas del PI, que fonamenta la seva existència en relacions territorials i corporatives. Ideològicament es caracteritza sobretot per la negació (no és de dretes ni d'esquerres), però té mal de fer definir-se en positiu; i això que els partits que no són de dretes ni d'esquerres ara estan molt de moda: alguns són els que s'anomenen radicals, i altres tiren directament cap al populisme, però aquests basen el seu èxit en posicions clares sobre la immigració. En el programa del PI de Palma, no hi surt cap referència a la immigració. Els partits que es presentaren a Ripoll tampoc no en parlaven i va guanyar l'única opció que en parlà. Els partits petits que no fan electoralisme, es poden quedar sense electors.
Però en el PI no tot són mancances. Fracassa allà on hi ha lluita ideològica, però té molts de vots a la Part Forana, allà on es pot aliar en un poble amb gent d'esquerres i en un altre amb gent de dretes sense que això representi cap contradicció. És, podríem dir, un producte de proximitat, com els melons de Vilafranca: molt bons, però no es venen a les grans superfícies. Com tots els partits, el PI existeix i existirà allà on sigui necessari, i ho hem d'agrair: autoexclòs el PSM, és lúnica opció centrada en Mallorca que queda. Té, però, la demografia en contra: de cada vegada és més petita la fracció de mallorquins que el coneixen i el poden votar. El PSM ha estat més polissó i s'ha posat la bena abans de la ferida: ha deixat de ser una opció mallorquina i ha triat la comoditat de ficar-se dins l'espanyolíssima (i comunista) opció de Sumar. Té la pervivència assegurada. Podria haver optat per afegir les seves forces a les del PI, però el ciment principal que l'aglutina no és el nacionalisme ni el regionalisme, i allò que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible.
El PI, a hores d'ara, no passa de ser un partit municipalista. Si vol deixar de ser extraparlamentari, ho haurà de fer com a crossa d'un de més gran. L'invent és vell: la UM d'AntoniPons amb el PP de Cañellas, la Unió Democràtica de Duran i Lleida amb la Convergència de Pujol. Els socis petits tenen molta corda, si van vius.