Els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques, així com la imminent celebració de les generals, han abocat l'esquerra –això que hem convengut a anomenar l'esquerra però que molt més exacte seria anomenar les esquerres– dins una voràgine de dubtes, dilemes i neguits. Com és que les nostres propostes no convencen als joves? Com s'explica l'ascens imparable de l'extrema dreta? Potser dedicam massa esforços a qüestions que només interessen a una minoria i deixam de banda les qüestions materials i socioeconòmiques que afecten a tothom? Són les preguntes hamletianes que han ressonat aquests dies entre les files de l'esquerra –de les esquerres– tant mallorquines com de molts altres territoris de l'estat. No hi ha una única resposta. Vet aquí la meva temptativa de diagnòstic –un esbós de diagnòstic– en tres capes. A la primera hi trobam que, a l'estat espanyol en conjunt, la dreta dura i l'extrema dreta ho tenen més fàcil, perquè els poders mediàtics i econòmics els agombolen, per imposar el seu relat falsari sobre la realitat: el problema amb la vivenda no seria l'especulació infame que dispara els preus sinó les ocupacions (que també són un problema, però no tant greu ni prop fer-s'hi); el problema demogràfic i els seus derivats no tendrien res a veure amb el turisme de masses ni amb l'impacte de la gentrificació globalitzada sinó amb les poques desenes d'homes i dones desesperats que arriben sense papers... Etcètera.
A la segona capa del diagnòstic trobam l'oportunisme cofoi i el cinisme ensuperbit de certa esquerra. Hi ha diguem-ne esquerranosos tan convençuts de tenir la raó que es permeten d'anar donant lliçons arreu –sí, n'hi ha molts de dretes que també ho fan– tot i que ells després no fan el que prediquen. També n'hi ha molts que es pensen que només ells tenen la solució als problemes, fins al punt que obvien coses elementals, com ara que, per derrotar l'extrema dreta feixistoide, tan important és combatre-la des de l'esquerra com des de la dreta no autoritària (a Espanya, aquesta és inexistent). La tercera capa del diagnòstic de per què l'extrema dreta puja a l'estat espanyol i en tants països d'Occident és menys ideològic que antropològic. En situacions d'incertesa i de por, els humans necessitam seguretats, agafadors, força. I la dreta dura i l'extrema dreta fan creure que en poden proporcionar, i les esquerres no tant. O gens.