Fou tot u: sentir un parell de veus (no direm de quina gola sortiren) reivindicant la ‘superació' d'Europa, i recordar un antiquíssim article (no en direm la data, perquè avergonyeix) de Giovanni Valentini plantejant l'encara més antiga alternativa ‘entre els Alps i les piràmides'. No cal dir que la «superació» vol dir allunyament i fins i tot temptació d'abandonar Europa, i que raja de la ferida ucraïnesa, com si els agredits ciutadans de Zelenski haguessin de carregar amb la culpa de fragmentar Europa, a més de posar-hi la sang. I sí cal dir que l'opció ‘entre els Alps i les piràmides' nasqué per denominar amb senzillesa (perquè els grans problemes s'han d'afrontar amb senzillesa) la temptació que en un o altre moment han tingut les democràcies diguem-ne joves de deixar de mirar cap a Europa, amb les exigències que suposa, i ullar el cantó temptador però fracassat del que abans es deia el Tercer món i ara és fàcil de precisar: totes les societats que en el Democracy Index, o rànquings similars, no són democràcies plenes ni deficients, és a dir, les que (encara) són règims híbrids o dictadures.
El més divertit, i apocalíptic alhora, és la llista de models que posen a l'abast els que se senten decebuts amb, i per, Europa. Abans s'emprava l'expressió Països No-alineats, un combo que als menys joves els permetrà evocar noms com Nehru, Nasser i Sukarno, creadors de l'invent, però si ara proposes girar la vista cap a Somàlia o Mali, el Pakistan o l'Aràbia Saudita, la República Dominicana o Nicaragua, o l'Azerbaidjan o Bielorússia (els dos únics europeus del paisatge no-alineat, i nomenant només dos de cada continent) als oients se'ls posaran immediatament els pèls de punta i demanaran temps mort, i tot exigint que el partit continuï dins Europa. O sigui que, mentre ajudam a Ucraïna com si fóssim tots polonesos (i això ho som tots, i deixant de banda la proximitat geogràfica uns més que altres...), que cadascú s'entretingui com pugui, però deixem de fer brometes sobre la possibilitat de ‘superar' Europa. Només pensant que això inclouria la ‘superació' de la llibertat d'expressió, l'educació lliure, l'estat del benestar o els impostos, passa allò dels pèls de punta.