Algú hauria d'explicar-nos els criteris que tenen les famílies reials per acceptar i expulsar els seus components, i si aquests criteris són compatibles no ja amb la legislació democràtica sinó simplement amb la lògica vulgar. El príncep britànic Enric, àlies Harry, per exemple, ha confessat en les seves (prescindibles, però financerament sucoses) memòries que mentre feia de militar a l'Afganistan va matar 25 persones, segons ell talibans, afegint-hi que la feta «No fou una estadística que m'omplís d'orgull, però tampoc em deixà avergonyit». No s'han vist en comentaris de premsa ni en altres seves declaracions ni en els habituals comunicats que plouen de les cases reials esments als responsables d'aquesta decisió, ni a cap mena de jutges o lleis aplicables, mentre que sí hi hagué queixes perquè alguns mitjans n'han parlat en termes com ara «El duc de Sussex completà dues gires per l'Afganistan, la primera entre 2007 i 2008 i la segona entre 2012 i 2013», com si fossin els records d'una estrella del rock. Tampoc no s'han divulgat comentaris, i molt manco crítiques, de la seva família, ben reial, que sí el despatxà i amb tota l'acústica i cridòria disponible quan començà a amollar crítiques al seu pare i al seu germà, que si no l'entenien i el deixaven de banda, que si no els queia bé la seva al·lota (ara esposa) perquè és nord-americana, actriu, divorciada i mig negra, que si al meu germà li compraven joguines més cares, i els etcèteres previsibles en totes les famílies, reials o de les que s'ho paguen tot de la seva butxaca.
Tampoc ningú no ha criticat la visió, comprensiva i potser frívola, de la violència, que conté aquella confessió, mentre que episodis freqüents de la seva biografia, que en altres famílies originarien sorpresa, vergonya i preocupació (els flirteigs amb el nazisme i el racisme, les jornades de caça abans de defensar posicions animalistes, el continu i ostentós malbaratament de diners públics...), posaven a l'instant en guàrdia els gelosos guardians de les essències monàrquiques, sempre arbitràries i sempre pagades pels súbdits. No cal ser Groucho Marx per demanar que aquestes famílies, al capdavall un club més, haurien de tenir més clares les regles d'entrada i sortida.