Quines campanades de cap d'any vàreu veure per televisió? Aquests dies alguns mitjans van plens de les bregues demoscòpiques abonen els titulars. Servidor no puc aportar res de valor a aquestes qüestions, perquè si hi ha una cerimònia televisiva que em desequilibra és la de les campanades de sortida i entrada de l'any. La quasi totalitat de les persones amb les quals em relacion participen d'aquesta inefable perplexitat davant d'allò que agrada a tothom llevat de tu. Vol dir això que els escàpols de les campanades som estranys, insociable s, eixuts, esquius. No, no som elitistes, que més voldríem que poder triar ser-ho o no. Simplement, devem tenir alguna cosa contra la participació en allaus de banalitat irremeiable.
Les bregues pel seguiment de les campanades en les distintes emissores de televisió venen d'enrere, però com més beneits són els protagonistes més entusiasme o rebuig desperten en la població. Aquesta fugida cap endavant té molt de recorregut, perquè l'esser humà sap –toca saber– que l'estultícia és un territori que té més per explorar que el que ja coneixem. Els temps canvien i, diu aquell, ens hi hem d'avesar: com si els temps fossin uns déus irrefutables i nosaltres els seus esclaus. Els canvis sobtats en el curs de les coses poden buidar de sentit pràctiques i rituals que semblaven eterns, però tot quant es basa en la nostra ignorància i/o en la nostra estupidesa no serà sotmès a regressió, ans al contrari.
Les diferències en el seguiment de les televisions també confirmen les suspicàcies sobre la professionalitat i l'honestedat de les empreses demoscòpiques. La majoria no deuen percaçar unes veritats per posar-les en el nostres coneixement, sinó un joc de falses excel·lències i d'ocultacions suficients per fer coincidir la realitat amb els desigs dels seus clients. Per que encara s'hi para esment?
Tanta d'atenció a fets d'irrellevància còsmica contrasta amb el tractament sumari, concís i descarnat de la mort de Sergi Schaaff, de qui s'ha destacat la part més banal i «alimentària» de la seva feina. Fou un gran director de dramàtics, dels millors (amb Lluís Maria Güell i Mercè Vilaret). Que almenys quedi dit en aquest racó de diari. Per ell toquen ara les campanes.