Ara Més –la coalició de Més per Mallorca, Més per Menorca i Ara Eivissa– acaba de fer acte de presentació en el món de la política balear fent més renou que en Pep i la Resta a l'escenari. El motiu...? Parlem-ne. Per primera vegada s'aconsegueix un acord sòlid entre partits no sucursalistes de cada illa amb uns arguments ideològics compatibles. Això és notícia, no cal dir-ho. D'altra banda, a Mallorca hi ha en marxa la iniciativa de la plataforma Unitat de País que reclama, dels partits de dependència exclusivament mallorquina o balear, la confecció d'una candidatura unitària per a les properes eleccions al Congrés amb l'anhel d'obtenir-hi representació. Si fa no fa, Ara Més té el mateix objectiu, tot i que per la pròpia idiosincràsia dels partits que fan part de la coalició, les probables negociacions amb el PI poden generar dubtes, entre els afiliats, sobre la seva conveniència. Necessàriament...? Vejam. A grans trets coincideixen els uns i l'altre en la reclamació d'un finançament més adequat, en una millora dels transports... En la protecció de llengua i cultura.
Tampoc no sembla que la visió de país hagi de suposar un motiu de fricció insuperable des del moment que la proclamació de l'Estat Català i altres etcèteres va per llarg. És cert que el PI és un partit regionalista de perfil baix, però a la vegada Més per Mallorca –que per qüestió demogràfica haurà de tenir un pes decisiu en Ara Més–, fa la impressió que cerca acomodament en un autonomisme, de caire renovador, que li permeti eixamplar la base social, encara que tal cosa comporti aparcar temporalment el discurs sobiranista.
El PI defensa un catalanisme estrictament cultural. I Més per Mallorca pretén pescar vots en els caladors de Podemos, de manera que les referències de país que apareixen en el seu discurs són cada cop més matisades, com ho palesa l'enginy del qual ha fet gala Ara Més per a trobar una denominació que serveixi per a anomenar menorquins, mallorquins, eivissencs o formenterencs i els que han vingut d'aquí i d'allà, sense haver de repetir una teringa inacabable de gentilicis. Ens anomenen, a tots plegats, insularistes. Res gaire revelador, d'altra banda, com no sigui fer-nos saber que don Benito Pérez Galdós, nascut a la calle de Cano, número 6, de Las Palmas de Gran Canària, i en Blai nostre (el poeta Blai Bonet, s'entén), que va créixer en el carrer de Palma, 74, de Santanyí, són paisans. És a dir, insularistes de soca-rel. En fi, anem al present. Ara Més té la paella pel mànec i s'obrirà o no a un espectre social més ampli en funció de les seves expectatives electorals. Remarquem-ho: la possibilitat d'enllestir una candidatura conjunta no serà bufar i fer ampolles. Per què, em va demanar un amic, és tan difícil a casa nostra aconseguir acords mínims entre partits (diguem-ne) de país, si ho fan a altres comunitats o ciutats? Doncs, de raons, n'hi pot haver múltiples. Les ideològiques fan caramull. Tanmateix, la gestió política sol respondre a una lectura pràctica de la realitat. Probablement si Ara Més, el PI i d'altres grups d'influència social arribessin a la conclusió que sumant els vots respectius tindrien a l'abast la possibilitat de treure'n un, de diputat, no ho dubteu, superarien esculls pretesament insalvables i farien campanya braç a braç.