La poesia té més poder real que qualsevol arma blanca o de foc. Només els versos ens salvaran del desastre. Mentre tinguem a l'abast poetes com Antoni Vidal Ferrando, el món no s'enfonsarà. Amb el seu darrer llibre, Si entra boira no tendré on anar, guanyador de l'últim premi Carles Riba, el més prestigiós de la poesia catalana, ens ho confirma. Fora guerres, fora enfrontaments estúpids, fora mentides barates. Governants polítics de tot el planeta: deixeu-vos de combats inhumans i regaleu-nos notes poètiques de violoncel. Feu com el poeta de Santanyí: repartiu felicitat i màgia a mans plenes! Feu poemes en prosa com els d'Antoni Vidal Ferrando i deixeu-vos d'hostilitats i punyetes eixelebrades. Sigueu generosos com les sàvies paraules del poeta.
Ara bé, a la poesia no tot son flors i violes. Els poetes majors com Vidal Ferrando també fan les oportunes denúncies sobre la situació política actual. No es mosseguen la llengua. És el coratge i la valentia que cal quan ens toquen els dallonses. I aquí, a Mallorca i a tota la resta dels Països Catalans, sabem bé el què patim estructuralment a causa del centralisme de Madrid, i el què seguirem patint si no posem fre a tanta repressió i agressivitat. Els poetes no fan ús, com he dit abans, d'armes blanques ni de foc. Ells fan ús d'unes armes més pacífiques, però també més duradores i expansives: les paraules. Les paraules, fetes al·legories i metàfores, despullen l'enemic i li canten les quaranta. Així ho expressa l'amic Antoni en uns versos de prosa poètica dignes de ser emmarcats: «Primer ens usurparen els boscs, les reserves d'aigua dolça, el llegat dels difunts, els remeis contra les penes d'amor. Demà tot serà seu. Entraran dins les cases i ens llançaran al fang».
Demà pot ser més a prop del que tots pensem. Tinguem el violoncel preparat.