La Comissió Europea ha proposat d’incloure les centrals nuclears i el gas dins la taxonomia verda perquè siguin considerats sostenibles. Però no ho fa com un exercici metodològic similar al de les classificacions en gèneres i espècies, sinó com una pràctica reguladora d’activitats econòmiques i financeres. Si allò verd rep importants estímuls financers, facem verd allò que la indústria i els estats demanen.
Aquesta fal·làcia se sustenta, per un costat, en el fracàs de la implementació de les energies renovables per manca de voluntat durant dècades, així com en la impotència actual vers una transició accelerada; i, per altre costat, pels interessos econòmics dels diferents estats membres i de la Unió Europea en el seu conjunt dins el marc de l’economia global. A tot això, s’ha d’afegir el fet que la consciència d’una gran part de la població quant a les activitats sostenibles no és acompanyada per un cert esperit de sacrifici. La ciutadania vol ser ‘verda’, sí, però sense renúncies.
Res de nou, malauradament. També en la taxonomia democràtica sovint es fiquen països, institucions, partits i actituds públiques i privades que poc tenen a veure amb la democràcia entesa com el govern del comú per al bé comú. La Comissió Europea és una d’aquestes institucions.