Són molts els analistes que, a l'hora de definir el nostre moment històric, concorden en l'ús d'un terme que no pinta gens bé: intolerància. Mentre la diversitat de parers es resol amb diàleg, la intolerància es resol en ruptura. L'escenari polític és el que més evidencia actituds de intransigència, però els polítics no són els únics obstinats.
És habitual fer recurs a la història de la intransigència, però més val acudir a l'actualitat. Crec que la nostra societat assumeix massa acríticament tres institucions que, per practicar un empobridor reductivisme, són responsables, en bona part, de la intolerància que ens defineix. Una és la institució comunicativa, aquesta que s'esforça en fer-nos creure que «fora dels medis no hi ha realitat», i per tant, el que no és publicat no existeix ni és digne d'existir. Una altra és el capitalisme que prescriu que «fora del mercat no hi ha salvació». Una altra és el cientificisme: «fora del que es pot comprovar empíricament no hi ha coneixement vàlid».
Un príncep escriví: «L'essencial és invisible als ulls», i sembla que també ho és a Google, a Wall Street i a Sillicon Valley. El fet és que hi ha realitat més enllà del nas, números més enllà de l'1, respecte més enllà de la burla, tolerància més enllà de l'ofensa.