Un parell de grills resistents, quatre lladrucs de cans llunyans, una tropa de galls que canten i se contesten, dos o tres sebel·lins que pareix que se queixen i el contrapunt dels trons dels caçadors són els sons que m'acompanyen en clarejar el dia mirant la boira per damunt el pla de ses Veles. Des de la finestra veig la casa de Can Bescoi. Havia sentit contar que abans quan hi havia un contenciós, una brega, un dels dos bàndols feia una ‘enramada de merda' que consistia en embrutar el portal de l'altre casa amb excrements.
A l'amo en Joan Bescoi n'hi feren una per qüestions de caça furtiva. Ho feu net i vetlà, dia rere dia, fins que afinà el que li duia tan olorós regal una altra vegada. A l'esquitxador merder el va fer de trobar en Bescoi i li va dir: «Ahir a les quatre de sa nit te tenia encanonat». No hi va tornar haver enramades de merda: Pus! Se va haver acabat! Ho trob molt mediterrani això: sicilià.
Passa en Jaume Forcadell que se feu mal a un peu i li feren un estol de proves i el donaren per inútil... «Encara te fa mal?», li deman. «Sí, però si amoll un parell de vatues, vatua el món!, vatuadell!!, vatuacristo!!!, no lleven es mal, però ho pareix!» «Per un còlic miserere no sé si serviria aquest remei!», li replic.
Al cassino, n'Andreu de Palauva feia el que ell en deia Sociologia de les solls de porcs, segons les solls, la rellevància social, però no pensava, crec, en els que havien de fer netes ses basses, amb una forca, perquè lo que agafassin no fes suc, cap a dins el carro o el tractor... era una feina feixuga i bruta, poca gent la volia fer, ell, però continuava amb la seva Teoria de la Soll, com a mesura de l'economia pagesa d'un temps. Entra en Joan Coscorrí, a n'en Joan li digueren per escrit que li posarien un pal d'electricitat dins un bocí seu. A ell no li va parèixer bé i els ho anà a dir. Estira i amolla, estira i amolla... arribaren a un acord: no el posarien al mig del bocí. Però arribat el dia es troba el ‘poste' ben enmig. Ja no va anar a discutir. Agafa la motoserra i ras! ras! El talla de ben avall. Els operaris, quan ho trobaren, prepotents, li tornaren a clavar. I en Joan ras! ras! El va tornar a serrar. Quan hi tornaren li posaren ben a la vorera. Idò! Que te pareix secretari?
Pas per davant sa posada de Can Borga. Ara és de l'amo en Toni, casat amb madò Maria Sossega. És ver que sa seva dona és un poc bleda. I sembla que fou per això que l'amo en Toni de Can Borga tornà a la casa de putes. En sortir se topà amb un company: «Com ha anat?» «Bé», li diu. «N'he llogat una que la me xupava com un vadellet xupa sa mamella de sa mare» I amb això, senten una veu que diu: «Mon pare? Que feis per aquí?» I ell contesta: «Fill meu... i ara no trobes que per cinquanta euros no fa falta molestar ta mare?» El fill no sabé respondre i se n'anaren plegats cap a ca seva.
M'atur al forn a comprar cocarrois, són excel·lents. La fornera vella que seu a una cadireta just sullà, me diu: «Climent a tu que t'interessen coses des poble, no saps que li va passar a n'en Toni Basso? Idò sa sogra li feia cocarrois i ell sempre, però sempre, li deia: «Heu de posar més panses a n'es cocarrois!» I ho repetia sempre que en menjava, fins que un dia, emprenyada la pobra dona n'hi feu un tot ple de panses, ni verdura ni un cap de porc, només panses. No s'ha sabut mai que va dir en Toni. Que te pareix?»
Me'n torn i me trob una allau de gent que no conec, nouvinguts a la petita vila, que no em saluden. Entr dins la casa i vaig fins a la cuina. Sent els cops que peguen les mosques, escarabats voladors i borinos quan topen amb el vidre del finestral del corral; no patesc, tots tornen a partir, un poc estormiats, supòs.