Ens remuntem a l'any 1913: en un article titulat La visió de la Pastora Imperio, Gabriel Alomar fa una descripció magistral d'una Espanya antiga i obscura que s'alimenta de formes culturals ancestrals i inevitablement atractives. Alomar va quedar encisat per aquella ballarina gitana a qui Jacinto Benavente va definir com l'escultura del foc, i que li permet conèixer el dibuix d'un poble fet amb carbonet. Alomar comprèn aquesta Espanya i l'estima tant com admira Pastora, sacerdotessa d'una «dansa salvatge que té la rudesa infantil dels orígens». Tanmateix, acaba l'article amb les paraules següents: «el meu cor, que no pot sentir-te com un dels teus, enlaira vers tu l'homenatge del qui contempla un bell exotisme, des de les sentimentalitats d'una altra cultura». No cal dir que s'equivoca amb el to. Les cultures no estableixen fronteres, sinó que es mesclen (conviuen, s'influeixen) com poden fer-ho les aigües de dues vetes diferents. Hemingway, Orson Wells, Cocteau, Sagarra, entre tants i tants d'altres, comprengueren aquest món d'arabescos que amb braços i mans escenificava Pastora. Però és evident que Alomar no vol deixar passar l'oportunitat de pregonar que ell, tot i ésser espanyol, prové d'una cultura diferent de l'espanyola. Per entendre'ns, va fer pedagogia dient quelcom que el gruix de conciutadans d'aleshores no comprenia i que els d'avui, tot i tenir-ne informació a cabassos, no volen acceptar. Penso en Álex Grijelmo, un dels alts càrrecs d'El País, que ha afirmat, a Menorca, que les Illes Balears tenen dues llengües pròpies, perquè els espanyols bilingües no tenen una llengua pròpia i una altra d'aliena. Naturalment l'esguerra.
No hi ha pobles bilingües, sinó, com en el nostre cas, pobles que estan sotmesos a un procés de substitució lingüística, de vegades per imposició d'un altre; d'altres, perquè aquest altre els ensenya la pastanaga a dos dits del nas. De tota manera, ambdues són expressió de violència, de colonialisme cultural. En un segle, el punt de vista de l'espanyolisme no ha canviat, així que la proclama diferencial que Alomar considera un deure de fer, és igualment necessària ara. Altra cosa és que els intel·lectuals del país estiguin disposats a donar la cara. Probablement no. Els parles de l'1-O i fan com si acabessin d'arribar de l'hort. L'espanyolisme de ploma i tinter, en canvi, la pinta a tothora. No té instant de defalliment.
El gener passat va fer quaranta anys del Manifiesto de los 2.300, una canonada a la línia de flotació d'aquella Catalunya autonomista que s'emmirallava tímidament en Cambó. Aquesta setmana s'ha presentat en públic el Manifiesto/Manifest Constitucionalista, que pretesament pretén conciliar Espanya amb Catalunya i, també, les llengües d'ambdós països. Per tal d'aconseguir-ho, els signants del Manifiesto/Manifest afirmen representar-se únicament a ells mateixos i, si de cas, al món de la cultura amb vocació europeista, però reclamen un pacte electoral a Catalunya entre les formacions espanyolistes, a les quals ells diuen de dretes, tot i que no han convidat Junts i, en canvi, veurien amb bons ulls la incorporació del PSC. En conclusió: en quaranta anys, de Manifiesto a Manifiesto/Manifest, som on érem, i érem al desert.