Els jardins d'altri arrepleguen d'ací i d'allà malgrat es puguin convertir en un name-dropper, un caga-noms, per l'excés de citacions. Bé. Caçat al vol dels papers dispersos damunt la meva taula de feina: «El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d'oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.» Gabriel Escarrer (Empresari turístic): L'oci, el negoci, l'ofici. 1989. Però no tothom pensa el mateix: «Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin esser assimilades, els homes s'acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre's a les amistats, als amors i als sentiments; i vet aquí la gènesi d'un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme». Llorenç Villalonga (Escriptor): Andrea Victrix. 1973. Cadascú és cadasqual.
El turisme també s'ha vist afectat per la COVID-19, vegin el que deia al respecte una carta al director d'un diari un lector, resumeix la seva visió del confinament pandèmic de la següent manera: «Gent de classe mitja amagada mentre gent de la classe obrera els duia coses». No val però ser negacionista, de cap manera, ja que segons Tim Minchin, còmic anglès: «No està demostrat que cap ‘medicina alternativa' funcioni, perquè quan se prova la seva efectivitat reb un altre nom: medicina». Cap on anirà la cosa, el món i la bolla, després de la pandèmia? No ho sé, i com deia Yogi Berra, famós jugador de beisbol: «És molt dur fer prediccions, especialment sobre el futur».
«Duc el dimoni dins jo...», sonava a una cançó el vilafranquer Tomeu Penya. En el mateix sentit, no sé si, però, a un altre nivell, diuen que deia Baudelaire: «La més bella estratègia del Dimoni és que vol persuadir-nos de que no existeix». «El dimoni no fa por», diuen els nins petits a la festa major del meu poble, sobretot per allunyar el seu pànic. Tanmateix, «la por és tan saludable per a l'esperit com el bany per al cos», segons M. Gorki. Saber-ho ens fa més savis, forma part de la pedagogia de la vida, tot i que sabeu que «la vida és una farsa que tot el món es veu obligat a representar», deia A. Rimbaud. Parlàvem de pedagogia i per afegir a allò de que la letra con sangre entra o los golpes del maestro no duelen sinó que esculpen hi podem sumar per ser més fins i delicats: «Aprendre és sempre un regal, malgrat el mestre sigui el dolor», que diuen els apologetes de l'autoconeixement.
El Nosce te impsum ens enfronta moltes de vegades amb les creences generals, tenguin en compte però que com aconsella l'escriptor: «En la teva lluita contra la resta del món, t'aconsell que te posis al costat de la resta del món», Franz Kafka.
No temin, però, dir el contrari del que diu el comú de la gent. Ja ho intuïa Baudelaire: «En la declaració dels drets de l'home s'oblidaren d'incloure-hi el dret a contradir-se». És ben igual si ens assenyalen, hem de ser com l'arbre que canvia les fulles però no les arrels. «No m'importa el que diguin de mi, sempre que no sigui cert», deia Truman Capote i que s'enllaça molt bé amb allò de que parlin de mi encara que sigui malament.
Més enllà de la infidelitat. O de les tècniques gimnàstico-equilibristes, explicitades al més vulgaritzat Kama Sutra, de la teoria de l'energia sexual dels orgons del psiquiatre alemany Wilhem Reich o de la moderna Viagra es vol retornar en juvenil el sexe senil. Aquest darrer no era un problema per a Adolfo Bioy Casares, gran amant, ja vell, lluny d'aquests remeis, es conformava: «En altre temps, de nit somiava i de dia me colgava amb dones. Ara somiï amb dones». Els vells som enfora dels temps en que, com deia el tango: «Hoy un juramento, mañana una traición». Ja no cal preocupar-se'n, ai las! Val més «pujar cap al sol per l'escala lluminosa d'un llamp», Rubén Darío. Qui no se conforma...