Cada tardor me toca anar, no hi duc cap quimera, a alguna cosa social d'aquestes on hi ha gent sabuda i em veuen les llacunes culturals. Enguany m'havia preparat, donant-me un llustre ràpid per sortir-ne airós. Havia estudiat Una breu història de quasi tot de Bill Bryson i el Curs de filosofia en sis hores i quart del polonès Witold Gombrowicz, autor del Diario Argentino. M'havia après alguns oximorons per fer boca (profunda superficialitat, arqueologia de la quotidianitat, clàssic contemporani). Fins i tot havia traduït al català Oscar Wilde («Tots els homes maten el que estimen, / que ho escolti tot el món, / uns amb amargues mirades, / altres amb paraules trempades; / els covards amb les besades, / els valents amb les espases!»).
Al sopar, poc a poc, la conversa va agafar un viarany quasi monogràfic sobre Miquel Barceló, el pintor felanitxer. Tothom hi va ficar cullerada, fruit de l'admiració, manifesta, covada o negada, del desconeixement, de l'alcohol o de la figurera. «Li ve de sa mare això del dibuixar, ella feia unes aquarel·letes, son pare era més actiu, més mànager, era defensa...» «Es podria fer un llibre de com es generà i com acabà l'afer de la capella de la Seu. Qui tengué la idea, qui va pagar, qui va quedar com un porc...» Surten noms –Pons, Mendiola, Sureda, Gambús, Úbeda, Llabrés, Conrado, Serra, Mesquida, Alomar...–. «Interessant! És com fer història social de l'art, jo en vaig estudiar amb Arnold Hauser i Georg Lukács», diu una senyora amb vestit de tul i sostenidors negres. «En Maikel Figaseca conten que el va anar a entrevistar-lo devers sa Calatrava...». «Jo hi vaig acompanyar un director d'un diari de Madrid, que va dir: Es la capilla Sixtina de la modernitad». «Homo! Ni tanto, ni tan poco!» Diu un felanitxer. «No m'agrada gens; hagués destrossat la Sainte Chapelle? Me pareix una falla, cartró-pedra». «Aquesta setmana he anat a la Seu cada dia» conta una dama misteriosa i lànguida, «Laudate Deum omnes gentes... He arribat fins a un ham de curricà enorme: impactant». Vaig voler dir cosa, vaig dir que el coneixia un poc, que hi era un dia que donava indicacions per fer els vitralls.
Deman qui és la dona que s'asseu a devora un servidor. «Quan la vaig conèixer era una ‘yonki', d'allò més tirat de Ciutat» me diu el meu amic-assessor de l'inframón de Palma «filla de militar, un coronell que passava absolutament d'ella, després d'haver assajat el ‘látigo' com únic recurs educatiu. Va rodolar pel «Projecte Home», que no li serví de res: reenganxà amb tot, amb els estupefaents i amb els homes, pels doblers, tot i que era portadora de la sida. Ara la veig ben vestida i amb oposicions aprovades a una conselleria del Govern balear. Viu amb un bon home...»
Parla ara un home major, me diuen que molt ric, i fan de Blade Runner: «Recordin l'escena al despatx de la Tyrell Corporation –té un cert aire neofeixista o gòtic, de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa–, Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: «Vull viure més, pare». Tyrell: «La llum que brilla amb el doble d'intensitat dura la meitat del temps». I la música de Vangelis. Roy, que té pinta d'oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel és com qui s'allibera del seu Déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i perdona a Deckard, quan aquest –humà– no ho hagués fet». Una joveneta el replica: «Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics, hackers llibertaris o ‘locandos' erràtics per l'espai, tots, són descendents d'Homer. O d'H. G. Wells, de Juli Verne, d'Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d'Isaac Asimov».
Només vaig saber dir l'aforisme d'Ortega y Gasset: «No sabem el que ens passa i això és, justament, el que ens passa». I va ser com posar oli a un llum, perquè m'arriba un wasap: «Vens... i escoltarem ploure junts davall els llençols?» Pos una excusa i me'n vaig.