En les experiències de crisi profunda com l'actual, l'esser humà en surt copejat i en molts casos inutilitzat. Un dels efectes té a veure amb l'augment de la politització de la vida quotidiana per una banda i la desmobilització per una altra. Dues cares d'una mateixa realitat. Parlam més, però obram menys. Augmenta la cultura de la queixa i perd visibilitat la virtut. Habitam en la cova de Plató i hem d'aprendre a viure contemplant les ombres, és a dir els rumors, silencis, relats i versions parcials de la realitat, i tot allò que som capaços d'interpretar i de gestionar com a signes que orienten el sentit.
En termes genèrics, tenim la sensació d'estar estrenant un nou temps i per això ens pertoca prendre consciència que la humanitat està en mans de la humanitat mateixa, però sobretot d'aquells que la menegen amb més eficàcia i potser la manipulen d'una forma més plaent. Tot formam part d'aquesta espècie mal anomenada ‘gent' entesa com un conjunt i de forma indeterminada. Visca la gent. Què volen aquesta gent? La gent som tu i jo, però hi ha gent i gent, i sobretot, hi ha gent que mai no acaba de prendre consciència d'estar fent part d'una societat que té horitzons, reptes i desafiaments que cal afrontar en conjunt. Tanmateix per ventura no acaba de ser el mateix fer part de la tribu que formar part d'aquells integrants de la tribu que senten com a seu tot allò que està relacionat amb el seu entorn i treballen per transformar la vida quotidiana de la tribu. La història som nosaltres (La storia siamo noi, de Francesco de Gregori). Una història que feim, cada dia, entre tots, entès com un conjunt.
Dues persones, amb els seus gestos i les seves obres, m'han fet reflexionar sobre el model de societat dominant. Ambdós m'han ajudat a prendre més consciència i m'han fet obrir més encara els ulls en aquesta cova en la qual vivim. Per una banda, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, vicepresident del Congrés dels Diputats. No hem referesc tant a la seva actitud davant el desafiament de Javier Sánchez García, portaveu de Vox, sinó més aviat en el missatge que ha llançat a través dels mitjans de comunicació. Les seves declaracions assenyades i ponderades a penes no han tingut ressò a la premsa. La segona experiència l'ha protagonitzada Rodrigo Rojas Vade, vicepresident de la convenció constitucional xilena que ha hagut de plegar com a conseqüència d'una incoherència i de manca de rigor en la gestió personal-institucional. També els activistes més radicals tenen defectes. Ningú no està en condicions de llançar la primera pedra. Els polítics també són gent com tu i com jo.