Què s'ha fet d'aquelles flors?» La frase en qüestió prové d'una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger. Aquí la cantà el Grup de Folk que unificava música popular amb el folk reivindicatiu i representaren la música d'aquella revolució cultural: a Madrid Los Brincos enyoraven na Lola o Los Bravos volien una moto. A la cançó, que parlava d'aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra del Vietnam, hi havia un ritornello: «Com és que no n'aprenen mai?». Aquí, més tard que a Amèrica, cabells llargs, drogues, inconformisme i marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació. L'espiritualisme laic d'avui en dia es passeja degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. Són exemples del fracàs estrepitós d'aquella revolució cultural o de la capacitat fagocitària del capitalisme que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual.
L'any 1968 els Estats Units eren en ebullició a causa de la guerra de Vietnam i la crisi econòmica, el president Johnson es retirava de la carrera per la nominació, i el favorit Robert Kennedy, havia estat abatut a trets, en la convenció demòcrata, a Chicago, els vots es dividien entre els seguidors d'Eugene McCarthy i el candidat de l'establishment Hubert Humphrey. Però arribat el moment de la votació, totes les mirades eren al carrer perquè era on s'estava desenvolupant l'acció. Tot això ve a compte perquè un servidor ha vist, amb una mica de retard, per Netflix, El judici dels 7 de Chicago, on Aaron Sorkin examina un dels moments més controvertits de la història nordamericana: el judici contra el grup d'activistes que durant la convenció demòcrata de 1968 van ser acusats de provocar disturbis que van polaritzar al país. En aquell grup hi havia un personatge que va acabar representant la transformació dels USA durant aquells anys convulsos: Jerry Rubin (1938-1994).
Poc més d'una dècada després de ser l'enfant terrible de la contracultura estatunidenca, Rubin es va tallar la cabellera i va passar de llançar bitllets a l'aire en la Borsa de Nova York a invertir-los en les recentment emeses accions d'Apple. Havia liderat les primeres protestes contra la Guerra del Vietnam, va ser cofundador dels Yippies (Partit Internacional de la Joventut) i promotor del porc Pigasus com a candidat a president. Des d'un luxós pis va escriure el best seller Growing Up at Thirty-Seven, en el qual detallava els seus experiments amb el canvi interior. «De 1971 a 1975, vaig experimentar directament teràpia Gestalt, bioenergètica, rolfing, massatges, jogging, taixí, hipnotisme, dansa moderna, meditació, control mental, acupuntura, teràpia sexual i teràpia reichiana». Es va obsessionar tant amb l'alimentació natural que les seves cames es van tornar taronges de menjar pastanaga. Escrigué un llibre d'autoajuda per a homes amb penis petits.
En la dècada dels 1980 realitzà una gira amb Abbie Hoffman. L'argument de Rubin era: «l'activisme va ser una tasca feixuga i l'ús indegut de drogues, el sexe i la propietat privada han fet de la contracultura una societat de por. Ara la creació de riquesa és la veritable revolució d'Amèrica». En les primeres frases del seu llibre Do it! (Fes-ho!), Rubin havia resumit el seu amor pel país contra el qual protestava: «Som un fill d' Amèrika. Si alguna vegada m'envien al corredor de la mort pels meus crims revolucionaris, demanaré com a últim menjar una hamburguesa, patates fregides i una Coca-Cola. Entenc les grans ciutats. M'encanta llegir les pàgines d'esports i les columnes de xafarderies, escoltar la ràdio i veure la televisió en color. Cerc grans magatzems, grans supermercats i aeroports.
M'encanten les pel·lícules de Hollywood, fins i tot les dolentes, només parlo un idioma, l'anglès, i m'encanta el rock and roll». Va morir atropellat per un cotxe a Los Ángeles.
Què s'ha fet d'aquelles flors?