Som a una tertúlia radiofònica a IB3 i em demanen com veig la post-pandèmia. Qued una mica sorprès perquè amb les xifres d'infectats i amb les UCI bastant plenes qui sap si encara ara és més oportú parlar de la pandèmia. Però vaja, un tertulià, expert en tot, ha de tenir resposta per a tot! Començ per referir-me als canvis que ja s'han produït i que podrien quedar. Sobretot en el guany de la connectivitat. Mai com ara, per mor de la pandèmia, les xarxes i Internet havia pegat un bot qualitatiu tan important: reunions on line, whatsapps en grup, classes on line, teletreball,... ens fan dibuixar una economia global digital que ja es va manifestant i en la post-pandèmia augmentarà. Malgrat aquest escaló s'hagi pujat de forma ràpida, precipitada i com una emergència, s'haurà de regular per no caure en el tecnoestrès familiar. Nogensmenys així com les grans companyies d'Internet americanes s'han imposat, una visió geopolítica fa entreveure la pèrdua de l'hegemonia dels USA al món i el nou paper de la Xina, enfrontant el liberalisme amb les actituds despòtiques front a la pandèmia, la qual cosa ens ha informat de que la qualitat de les institucions i el lideratge polític importen més que mai per a poder establir les bases d'una democràcia de nova generació, de qualitat, inclusiva, transparent, respectuosa dels drets humans. Tanmateix sura una sensació potent de desunió global, cadascú ha provat de sortir-ne el millor que ha sabut, però sense que les institucions supra-estatals hagin estat el far per sortir de la crisi. On és Europa unida? Continuo, els estats i els governs han sortit com els gran reguladors, sobretot exercint de normativitzadors, per exemple, usant el seu poder restrictiu de moviments i llibertats individuals, usant l'emergència sanitària com excusa per aquest paper, a la gent li costa fer anàlisis globals dels desastres sanitaris, dels actuals i dels que han de venir; per això ha dipositat confiança en els sistemes sanitaris ordenats i potents. S'ha tornat posar la solució amb la ciència, la qual ha aconseguit vacunes rapidíssimes, això ha fet que es tengui més respecte pels estaments del coneixement, qui sap si massa, com solucionadors de tots els problemes: ens en sortirem gràcies a la tècnica i la ciència. De tots els problemes? Del canvi climàtic també?
El meu camí personal no es fa molt enfora del de la majoria. Primer, quan estàvem reclosos per força dins les nostres cases i aplaudíem als sanitaris es dibuixaven horitzons utòpics on la humanitat aprendria d'una lliçó tan absoluta, érem prop de la germanor universal, la crisi sistèmica que va desencadenar la pandèmia del coronavirus seria també una oportunitat per a repensar el nostre model de desenvolupament, construir un nou contracte social i avançar cap a una democràcia més inclusiva, resilient i de millor qualitat. Poc a poc la utopia s'anava convertint en distòpia de desastres futurs quan no veiem fi a la cadena de contagis i sospitàvem que l'emergència podria configurar un escenari propici per a l'adopció de poders especials que obligarien a estar alerta davant els riscos de deteriorament o fins i tot de reculada democràtica. I ara, darrerament, un pic ja vacunats percentatges important de gent, m'he vist en allò que anomenaren «nova realitat»: tot serà més o menys com abans però ens vacunarem cada any, com fèiem amb el grip.
De la pandèmia servidor veu i creu en la seva data de caducitat, vençuda per les vacunacions massives. Dels aprenentatges: pocs i relatius. Tot esperant que retornin les besades i les abraçades.