Al'Hotel Mediterráneo mai no hi va arribar la guerra. Era el refugi luxós i plaent dels militars italians i espanyols, i dels revoltats que manaven regar amb calç els cadàvers que prèviament havien abandonat a les cunetes. Els dies de setembre que succeïren al reembarcament de les tropes republicanes, el tema prioritari de conversa eren les cinc infermeres que havien afusellat davant una muntanyeta de terra, prop de Son Coletes. Ho consideraven un escarment exemplar, se'n sentien orgullosos. L'Església els beneïa. Les cinc infermeres havien estat assassinades el cinc de setembre.
L'endemà totes les campanes de Palma repicaven, mentre el reverend Saggesse oficiava una missa a les Rambles, assistit per dos capellans, un vestit de militar i, l'altre, de falangista. A les infermeres les havien cobert de calç. De calç i de terra. Hitler incinerava els cadàvers dels jueus i el franquisme cobria de calç els de les seves víctimes. No volien deixar rastre. Fet i fet s'han necessitat vuitanta i tants d'anys per localitzar-les en una fossa de vint cadàvers. Les havien apressat a Cala Bona. A elles i a ells, als vint. Ferrari Billoch conta que «una veintena de estos prisioneros suben a un autocar y bajo la vigilancia del teniente Sainz (···) emprendemos el camino de Manacor». I remarca que hi havia cinc dones. Són, ells i elles, els cadàvers de la fossa...? Potser. El poeta Miquel Gayà ens en parla: «A tots ells, homes i dones, els obligaren a desfilar, entre un bosc de fusells, pel carrer principal de Son Servera». I continua: «Caminaven lentament, amb una cara trista».
Hi ha més testimonis d'aquesta desfilada insultant. Un nazi de pes, Ximénez de Sandoval, escriuria com «el triste y dramático rebaño», arribava a sa Bassa enmig d'un silenci que corprèn. I en dóna el motiu: «Una voz muy militar, muy varonil, muy noble, ha gritado secamente, entre un bosque de brazos en alto con las palmas abiertas: ¡Silencio! ¡Pasa la carroña!» M'adono que estic escrivint una crònica de la victòria. Involuntàriament...? No. Les paraules que he citat em permeten posar de relleu la magnitud del crim. No ens pot sorprendre que tapessin els cadàvers amb calç. Primer feien desaparèixer els cossos i més endavant corromprien la memòria. Perquè els mateixos que mataren persones volgueren prostituir el relat històric.
L'estiu del trenta-sis, Jaume Vidal Alcover tenia deu anys. Vivia a Manacor, son pare n'era el notari. I explica com els nins corrien a veure matar les milicianes. Un dia va sentir contar a sa mare que havien mort cridant Viva Cristo Rey. «El desbarat em semblava tan gros (explica) que no vaig poder estar-me de dir que no era ver i que jo ho havia vist». I afegeix: «Per tota contesta vaig rebre una bona clatellada». Era, aquella clatellada, l'equivalent de la calç. Calç per als cossos. Calç per a la memòria. Calç per a les consciències. Venturosament no se n'han sortit.