Costa escriure amb el cor romput. Costa escriure d’un amic que se’n va. Quan saps que aquelles converses llargues, que aquells consells sempre encertats, que aquelles reflexions profundes plantejades des de la humilitat no es repetiran. Costa perquè en Xisco Antich no era només la meva principal referència política, era sobretot un amic.
En Xisco era la brillantor en l’anàlisi, el compromís amb la justícia com a guia de cada passa. Però, abans de tot i sobretot, en Xisco era una bona persona. El president capaç d’empatitzar i estimar a cada moment. Era el secretari general que agombolava els novells, l’amic que sempre hi era i el company a qui mai faltava una bona història d’on aprendre. Era el verb capaç de transmetre pau i il·lusió alhora. En Xisco era, en definitiva, el cor més gran, amb la visió més bella.
Ell ens va imaginar millors i, precisament per això, ens va fer millors. Perquè en l’honestedat de la seva mirada i en l’amor per aquesta terra i la seva gent es troba el seu llegat. Ningú va creure tant com ell en les possibilitats de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera ni es va esforçar tant per teixir amb sentiment, cultura, llengua i diversitat aquesta comunitat. Només ell va defensar amb tanta fermesa el futur d’aquestes illes que, juntament amb els homes i dones compromesos que van conformar els seus governs, ens varen impulsar a un present de modernitat que fa 25 anys era només un somni.
Un somni que era el seu i que va transmetre a cada militant i simpatitzant del seu partit, el nostre partit, el PSIB. El mateix Partit Socialista que ell va obrir a tothom, per encomanar-nos una missió que, avui i sempre, assumim i assumirem amb passió i sentiment tots i totes els que formam part de la família socialista: fer feina sempre per fer d’aquestes illes una societat millor; creure sempre en el talent de les ciutadanes i ciutadans d’aquest petit país enmig de la mar; no oblidar mai la nostra història i el que ens costà la democràcia; lluitar per cada causa justa, i fer-ho des del convenciment que el diàleg i la paraula són sempre els nostres millors aliats.
Per tot això, Francesc Antich va ser el president capaç d’avançar-se al futur. Un home d’esquerres, que sabia que la igualtat d’oportunitats i la justícia social es guanyen cada dia, que una educació pública i inclusiva sempre són el millor ascensor social o que només amb una sanitat gratuïta i universal o amb uns serveis socials de qualitat es garanteix assistència a aquells que no se la poden pagar. Un polític que entenia que el futur es construeix protegint el medi ambient i amb una economia més justa, i que la llibertat es garanteix amb més formació, més cultura, més ciència i per a tothom.
Hi haurà temps d’analitzar el llegat que ens deixa el president Antich, tan immens que exigeix afecte, deteniment, serenor. Les dècades que en Xisco va dedicar a convertir els millors valors d’aquesta societat en polítiques capaces de millorar la vida de tots ens conviden a una relectura de cada moment. Perquè en cada pacte que va forjar, en cada discurs, en cada debat, en cada llei avançada al seu temps, el president Antich ens seguirà ajudant a trobar la nostra millor versió. Ens ajudarà a tornar a veure el que ell ens va demostrar que som: un poble solidari, afectuós, pròxim, divers, talentós, valent i ple de cor, un poble que vol progressar des de la convivència.
El poble que avui, des de la diversitat d’idees polítiques, sigles i sensibilitats, expressa el seu dolor, el seu respecte i la seva admiració pel president que, amb la seva bonhomia i la seva capacitat per entendre’s amb tothom, ens continua posant al davant la nostra millor versió.
Ens deixes el cor trencat i l’ànima plena, amic.
Él fue la mejor versión y tú la peor Francina.