Enguany celebram el centenari del naixement de Josep M. Llompart i les institucions balears li preparen un homenatge. Us parlaré del seu darrer poemari, Spiritual, esplèndid i tenebrós alhora, perquè el considero el més reeixit i perquè tanca la trilogia que va començar amb Mangràgola (1980) i va continuar amb Jerusalem (1990). Entremig havia publicat La capella dels Dolors i altres poemes (1981).
El títol prové dels cants espirituals negres i indica pregària i alegria alhora, però també preparació per a la Mort. A la primera part, «Morsamor», el monotema és la fusió de Mort i d’Amor com a dues cares d’una mateixa moneda. «Capvespre» i «setembre» seran dos mots recurrents que s’associen a la decadència de l’ànima i a la melangia, i que compareixeran ja des del primer poema. Només quedarà «aquell amor de setembre», perquè «Amor et dius, i Mort dir-te voldria». També hi haurà erotisme, elegant, sense estridències, com era en Josep Maria: «ganivet d’amor, desig de glavi». Hi desfilaran la «lluna» de Lorca, les «roses» de Ronsard, la mort que s’acosta com una «piconadora», «les tisores» que tallaran el fil, com la Parca, «el colom» com a símbol de l’esperit sant, les «manetes del rellotge» que indicaran l’hora de la mort. I el record distant del pare, militar, de qui conserva la imatge de «la papallona blanca del somriure» en marxar. «Aquell infant d’ulls malencònics, aquell nin cella-ros de gest inquiet» esperarà l’Amor o la Mort «amb la rosa a la boca», referència a Salvat-Papasseit.
Antònia representa l’Amor; Agnès, la Mort. «Veus la seva nuesa en els llençols», inspirat en Lorca, quan pensa en una noia rossa, grassoneta: Antònia. Intervé Agnès. També desapareix de la seva vida: «Agnès, la rosa a la boca, / espera a la cantonada». S’acosta la mort i la sentència: «tres cops cantava el gall, s’acosten passes». És «la dama del capvespre». Caront prepara el viatge. Rellotge i llampec —el temps que fuig de pressa—, teranyina —el temps que ja ha passat— quan ja es tanquen «les portes de la vida». I l’homenatge a Pierre de Ronsard, amb una evocació clàssica del «carpe diem» d’Horaci i del «collige, virgo, rosas», d’Ausoni.
A la segona part, «Cambra de bany», els poemes són en prosa poètica. Rajoles com a «fulls de calendari», paret com un «tauler d’escacs». Presència dels morts i angoixa que va creixent: «somies la fulla d’afaitar per la blavor de les venes». Enyor i la maleta preparada. I pugen «les aranyes de la por, el cor rossegat de llàgrimes». René Magritte. Processó com una comèdia, un gag que s’esdevé en el supermercat. La soledat i Agnès que t’acompanya. Tothom ha marxat.
La tercera part es titula de bell nou «Morsamor». Hi constatam la influència de la Generació del 27 castellana. La mort s’acosta i s’endevina «a l’altra banda del mur». Els «coloms de la mort travessen l’aire» i ens indiquen les ànimes que fugen, pressuroses, de la presó del cos. «Fred i navalla», la mort indicada amb ganivets, ferides, banyarriquers, guitarres. El poeta bandoler, com Lorca. La barca que s’emportarà la seva víctima. La lluna, la camisa blanca del bandoler, les llimones de Ferrater i la sal de les bruixes.
«Prepara’t a ben morir». Agnès és la núvia, la Mort, i «et posa l’anell al dit». Un sagrament, 1 un ritual sarcàstic. Els amants senten «cadascun venes de l’altre», això els embolica el cor i els ofega. O bé arriba la mort sense deixar de pensar en la persona estimada, i ja ha esdevingut molt més abans, i el jo poètic serà «la tortuga per la fosca». La infantesa com a recer feliç? Ensucrada. S’hi palpa molta soledat; n’Agnès que el cuida i li fa de mare s’esvaeix; n’Antònia, filla dels masovers de la finca on estiuejaven, que esdevé companya de jocs, també s’esvaeix. Abans de preparar-se per a ben morir, han mort dues dones molt importants en la seva vida. Amor, mort i solitud. Tot encaixarà.
Magnòlies de mort, roses d’amor. Pluja espriuana que connota la Mort, com l’alba verda de Lorca, i imprimeix distància: «Ara ja soc només una paraula enfora, / una barca de nit, sense retorn». «Sarcasme en els llavis», sempre.
La infantesa i «la seva mà dreta». A la dreta del pare? La por a la Mort ja ha fugit perquè, com recorda Milan Rúfus, «per la banda de darrere / de cop tot és bell i innocent».